La Vanguardia, 1.989


Un vast naufragi de somnis

Barcelona, Impal SA., 1989.

 

Un treball rigorós que mostra un gran respecté per la poesía

Margalida Pons

Hi ha edificis poètics espaio­sos, on les columnes sem­blen confondre’s amb els murs i on la pedra es retira, respectuosa, cedint el pas a 1'aire i a la llum. El visitant d'aquests amples recintes n'admira la sensació de buit més que no pas la qualitat o la consistència dels materials. L'arquitec­te s'amaga rera la natura, invertint la seva ciència en 1'intent de passar desapercebut. L'art de la simplicitat és, com afirma Miquel de Palol, "una virtut poètica que avui conti­nua en hores baixes". Perquè la in­tel·ligibilitat del text ha estat, massa sovint, interpretada com a símpto­ma de vacuïtat, d'incapacitat crea­dora o de malaptesa estilística. Jo­sep A. Soldevila, que no ha mossegat aquest ham, ens lliura un poe­mari que podem inscriure en la mi­llor tradició de "lleugeresa" entesa, no cal dir-ho, en el sentit més noble de la paraula. El món poètic d'Un vast naufragi de somnis necessita ben pocs elements per conformar-­se: l'arbre, la mar, el dia i la nit, 1'ocell, els ulls... Al nostre abast, s'obre un microcosmos que recorda, només en part, la lírica espriuana (en els versos d'Espriu hi ha més "segona intenció", una complexa i oculta retòrica) i més clarament, la poesia de Vinyoli. Fragments com "El vi perdut / de les hores / goteja / com un pensament. / La copa buida / va omplint-se de dies", fan pen­sar, recollint 1'esperit del bellíssim Lacrimatori de Rilke, en el poeta­ continent que trobem en poemes com el vinyolià  Cisterna: "Que ple­na de dolor / la teva cisterna / de pe­dra fosca. /  La pluja de molts anys / de soledat / 1'ha omplert."
Seguint aquest fil, Soldevila con­fegeix bons poemes, com els dos que tanquen el recull o el que compara el dia a un quiet mirall guardat al traster de la vida. Abusa, tanmateix, del recurs a l’estructura circular. En algunes composicions, la repetició deis versos inicials és justificada per raons semàntiques d'emfasització. Així, a  Jec ferit en aquest cantó... la reiteració és pertinent perquè el pa­ral·lelisme dels significants estableix un joc intel·ligent amb la contradic­ció dels enunciats (la negació de la vida en un cas i la resistència a la mort en 1'altre). Però a1 poema se­güent, Quan la llum romandrà quieta, 1'efécte aconseguit és tòpic, mancat d'interès. L'homogeneïtat del llibre és assegurada a costa d'un esforç formal potser massa elevat .En més d’una ocasió, Soldevila frega perillosament el tòpic. No podem llegir versos com T'he donat el que no tenia, Voldria ésser el fi­nal però sóc el principi ,sense des­pertar mil ressons que enterbolei­xen o fan insípida la comunicació amb el text. Per altra banda, la ne­tedat que respira Un vast naufragi de somnis -el seu valor més alt ­potser seria més efectiva si conden­sàs al màxim els poemes, despu­llant la seva essència d'afegitons superflus. Tal com és escrit, el lli­bre oscil·la en una corda fluixa, entre la síntesi perfecta i el dibuix trivial. També revela, però, un tre­ball rigorós i caut que ens fa endevinar poemes -en­cara no escrits- on s'agermanen concisió i intensitat, impressió i pregonesa. La cautela de Soldevila i el seu immens respecte per la poe­sia són, ara per ara, les seves car­tes més prometedores.