Presentació de le llibre


Cendres Blanques

 

Miquel de Palol

 
Sembla comunment acceptat, de forma més o menys intuitiva, el fet que quan un poeta en presenta un altre, ho fa des d'una major autoritat a partir de la qual el presentat confia obtenir la benedicció elevadora dels seus poemes que la major solvència i experiència que el presentador podrà conferir-li. Vull començar dient que aquest no és el cos d'avui, i la meva presència aqui es deu a la benevolència d'en Josep Anton Soldevila, al seu sentit de l'amistat pel que fa a la matèria de la poesia, per una afinitat que a primera vista pot semblar remota o fins i tot inexistent. Però la poesia té aquestes coses, de vegades. Distàncies aparents i diferències de la superficie són sovint, com a la caverna de Plató, reflexos de complicitats que tan sots els implicats reconeixen.
Ja entrant en matèria, la poesia de Josep Anton Soldevila, i en particular el llibre Cendres blanques, m'ha fet recordar un cop més que el problema de la poesia no és dilucidar si és preferible un poema que expressi un sentiment profund, encara que sigui amb mal ofici, o un poema que s'expressi amb bon ofici, encara que sigui un sentiment insuls, sinó optar entre la postura que sosté que si un poema expressa un sentiment profund és impossible que ho faci malament, i la que sosté que si un poema està ben expressat, qualsevol sentiment hi serà, profund. La temptació inicial és, dins de l'últim dilema, d'adscriure Cendres blanques ala primera postura, però  tal com provaré de raonar, crec que la segona no és descartable, si més no en una relació porcentual.
A primera vista, des del punt de vista formal, Soldevila es presenta com un clar intuicionista accentual. Amb la preceptiva clàssica a la mà, el lector no hi reconeixerà cap mètrica ni cap estrofa conegudes. En front als qui han manifestat escepticisme respecte de qualsevol racionalització formal de la poesia que pretingui anar més enllà de la mètrica, Soldevila adopta un sistema doble, que conjuga un criteri prosòdic de separació d'unitats significants (que el duu a separar la paraula de sentit més potent en vers apart), i un criteri secundari de distribució convencional d'accents que cedeix, però, davant de l'altre a imposició de la voluntat del poeta. El II° poema, el XIV° i, sobretot, l' últim, són exemples diàfans d'aquest procediment original i agosarat, que atorga un protagonisme insólit a l'adjectiu (………)
El procediment sorprèn en la mesura en que el final del vers, en la mètrica tradicional, es sobreposa sempre que és possible al de la unitat sintàctica més forta, i reforça d'alguna manera la puntuació. Que la seporació de versos operi, com hem vist, tan específicament entre sustantiu i adjectiu, o entre subjecte i predicat, és en certa manera un retorn a la preceptiva de la mètrica extensiva grega i llatina, als practicants de la qual l'aparicia de la mètrica intensiva posterior els devia sobtar tant com, a finals del romanticisme, van sobtar (i en moltes ocasions van fer coses molt pitjors que sobtar) els procediments rupturistes, amb el mat anomenat vers blanc al capdavant, que avui formen part, com qualsevol altra, de les habituals opcions formals de que disposa el poeta.
Què és el que justifica un sistema? El mateix que l'avalua: els resultats. És el moment de dir que amb les premises que s'ha proposat, dificilment Josep Anton Soldevila en podia haver obtingut de més afortunats. Amb totes les reserves necessàries davant de la manipulació d’aquesta mena de termes jo gosaria qualificar l'austeritat que regeix la seva poesia d'impressionista. Es tracta d'un poètica no feta d'horrors existencials, ni de passions eixordadores, ni d'inferns torturadors, sinó de les llums i les ombres de l'efecte del temps sobre les coses, i de la manera com això epercuteix sobre el Jo elíptic del poema, autèntic protagonista absent.
Dic absent perquè una pregunta possible del lector no malejat pets tics gremials podria ser: On és el Jo poètic? És a dir, qui parla, des d'on? La primera aparició del Jo, entès com a primera persona del singular, es produeix, en forma velada, com a subjecte de la memòria en el poema VI°. Més endavant el poeta recorre a la segona persona, tret específic, recordem-ho, d'una anornenada poesia moral, i al poema XXII° apareix, per primera i única vegada, la primera persona del plural. L'únic Jo explicit de tot el llibre (l'anterior ho era en pronomitzacions febles) es el del poema XXVI°.
Atés que ens movem en el terreny de la lírica, i amb aquesta parquedat del Jo poètic explicit, sembla, doncs, obligat parlar del correlatiu objectiu. En aquest cas, presenta igualment un tret original: no es projecta tan sols en els objectes, sinó també en els conceptes; és a dir, no tan sols representen el Jo les pedres, els vaixells, el cel, etc., sinó també, i amb una curiosa igualació categòrica, la memòria, l'absència, i d'altres entitats abstractes de la majoria de les quals en podriem dir genèricament filles del temps. I és precisament la versificació, que amb tanta finura qüestiona com un bisturí el discurs, enfrontant graus d'abstracció diferents, el que proporciona l'efecte, que pot arribar a punts que en un altre temps n'hauriem dit metafísics, i si ara jo no ho faig és perquè la paraula té ressonàncies equivoques que la ocasió no necessita. La poesia que resulta de tot això és extraordinàriament sàvia i rica, amb aquella riquesa, de vegades difícil d'apreciar, que es vesteix amb l'aparença de la senzillesa. Tornant al començament, després d'una aproximació tècnica, encara que sigui tan sornera com lo que m'acabo de permetre, queda palès que l'esplèndida realitat de la poesia de J A Soldevila no és producte tan sols d'una intuicióafortunada, tot i que això seria sufficient, sinó que és el resultat d'un autèntic mestratge poetic. El que s'hi aproximi podrà comprovar que a coda nova lectura els seus poemes guanyen nous sentits, nous aspectes, noves ressonàncies. I això és patrimoni exclussiu de la gran poesia.