Presentació de le llibre


Cendres Blanques

 

Miquel de Palol

 

El primer que em va cridar l'atenció quan vaig veure el bonic volum de poemes de Josep Anton Soldevila va ser el titol: 'Poesia recollida'. Provinent d'un autor de la seva subtilesa i del seu gran de reflexió, la tria de l'epitet no podia ser casual. Recollir té, efectivament, una accepció bàsica, la primera que a tots se'ns acut, d'aplegar coses disperses, diu el diccionari, especialment per no deixar-les perdre, per guardar-les i treure'n un profit. Però recollir, en el reflexiu recollir-se, té un altra acepció que tot i que l'extroversió col•lectiva dels nostres temps l'està llançant al desús, estic segur que entre aquesta audiència més d'un tirtdrà present: la de refugiar-se, i encara, cito literalment, concentrar-se se de les coses exteriors, especialment de les coses terrenals, per lluirar-se a la meditació i a la contemplació.
Fins aquí el diccionari. Potser l'únic punt de la definició que s'aparta de l'essència de la poesia de JAS és el que parla d'aïllar-se de les coses exteriors, perquè precisament les coses exteriors són la meitat de la matèria primera dels seus poemes —l'altre meitat són les coses interiors—. Pertany per descomptat a la mateixa essència de la consideració de cadascú de la poesia considerar si les coses exteriors que trobem en la poesia de JAS —la barca, les monedes, les banderes, els núvols, el bosc, les finestres, etcètera—, són veritablement tals o no pertanyen, també, al regne interior que Eliot aplegava sota la denominació de correlatiu objectiu.
En qualsevol cas, no hi ha dubte que els poemes d'aquest volum són un instrument especialment adreçat a concentrar-se per lluirar-se a la meditació. Cal aclarir que no es tracta d'una meditació filosòfica, sinó d'una meditació lírica. En aquest aspecte, JAS s'insereix en la continuïtat d'una tradició que en la literatura catalana ve de més lluny de Mossèn Cinto —ve de Llull, d'Ausiàs March—, i té en Espriu i Vinyoli els grans clàssics de la modernitat.
No sé si l'autor del llibre em contradirà si dic que la seva poesia és força deutora d'aquests dos altíssims poetes acabats d'esmentar. Dels seus continguts n'he parlat en extensió en d'altres ocasions —ara hauria, per tant, d'autoafusellar-me—, i en parla amb sensibilitat i encert na Vinyet Panyella en el seu preciós Pròleg-Estudi. Em lirnitaré, doncs, a posar de relleu l'aspecte que el recolliment d'aquest llibre posa de manifest corn a novetat en relació a les anteriors entregues poètiques de JAS: la unitat formal i temàtica de la seva obra.
Seguint Auden, Gabriel Ferrater deia que les úniques entitats amb sentit propi en la trajectòria d'un poeta són el poema i el conjunt de l'obra, i qualsevol divisió intermèdia són entreteniments inútils que ell ridiculitzava comparant amb el qui es dedica a posar cortinetes i visillos que, al cap i a la fi, no són més que pentinades de gat.
Per circumstàncies d'ordre pràctic, alguns poetes fan els poemes en determinats períodes de temps, i això fa que, en aplegar-los, creguem apreciar-hi trets distintius, específics d'aquell conjunt i de no cap altre. D'altres poetes, ja dels del seu projecte literari imaginen el llibre en sí com a peça autònoma tant des del punt de vista formal corn des del temàtic. Fins ara, havia cregut que JAS pertany al primer gènere, i que d'alguna manera, i per descomptat sense que això comporti cap judici de valor, els seus poemes eren intercanviables d'un llibre a l'altre. Si això hagués estat així, en aquesta 'Poesia Recollida' el recollidor podria haver prescindit dels títols i les divisions dels llibres originals, i haver disposat els poemes en un tot indiscernit, potser fins i tot amb l'ordre canviat d'acord amb la nova exigència. Però no ha estat let així, i la disposició escollida posa en relleu autèntiques distincions, al meu parer, més de contingut que estrictarnent formals, que dónen un nou sentit als llibres autònoms anteriors, i en conseqüència un nou sentit propi al conjunt.
Cinc llibres –l' últim, significativament titulat Últim Refugi', s'edita aquí per primer cop si no m'erro– és una xifra rodona per fer un conjunt segurament potser dir això serà massa agosarat per part meva–, per tancar un cicle. Si mirem el fons, tindrem la temptació de dir que al llarg d'aquests cinc llibres la poesia de JAS s'ha quintaessenciat, s'ha despullat en la seva dimensió formal, però corn si, un cop més, el seu autor jugués amb els judicis del lector –que sempre aspira a simplificar–, ens trobem que alhora s'ha carregat de múltiples jocs literaris, per exemple el construït al voltant d'un poeta curiosament anomenat A.J. Alter, autor d'un llibre que es diu 'El País del Mirall'.
Corn que ja he dit que defugiré la temptació d'entrar en els continguts, només em queda, per acabar, felicitar JAS per aquest esplèndid llibre que en una cultura normal –però normal de debò, potser des d'uns presupesits en què ja no sabés ningu què es normal i què no ho es– hauria de ser un dels llibres de poesia destacats de l'any. Tampoc entraré ara en consideracions sobre les expectatives que a titol personal em mereix aquesta possibilitat. El consell d'amic al poeta es que no es faci gaires illusions. Pero corn que, com va dir el mestre, cadascu s'ho sap, si, en canvi, li puc dir sense reserves que pot mirar en els dos sentits del temps amb la seguretat de disposar d'una obra sólida ja consolidada, i per tant, des d'aqui, d'un esdevenir obert i, en la mesura dels seus proposits, plenament prometedor.