El quiet lament del piano bar.
La llum groguenca damunt l’empedrat
humit
sortint dels ulls cansats d’una porta
mal tancada.
Tot és feixuc i pesa ara
com una hora morta al redós
d’un circ
quan dormen els acròbates,
ells pallassos vesteixen de carrer
i domadors silents alimenten
a les bèsties.
Bèsties que mai han cregut en cadenes
ni en tresors amagats
al bosc espès del somriure.
Bèsties que tal vegada són
com nosaltres ara,
quan pensem en el pes i la mesura
de la nostra vida en altres vides
i arribem a conclusions tristes
i la nostra mirada s’iguala a la seva
i es fa llunyana
perquè tal vegada, com ells,
enyorem els tambors d’Àfrica.

 

 

 

Amb una ploma
que ja no es fabrica,
escric en un paper
que ja no es fa,
sentiments
que ja no es porten
a persones
que ja no hi són.

 

 

 

He escrit la carta als reis.
Els hi demano
un joc,
un dubte,
un misteri,
un indici.
Una bossa plena de justícia
poètica.
No humana; còsmica!
La fotografia d’un floc
d’eternitat.
Un paquet de cartes
d’amor no nascut.
Una corda per estibar
el farcell d’ombres
i una capsa de records
no viscuts,
per  completar
la meva col·lecció.

 

 

 

El que no ha tingut principi
no pot morir.
Però alguna cosa és la que avui
enterro
darrera el marbre.
I l’espelma que encenc,
sens dubta recorda algú.

Potser un temps entrevist en la boira
m’ha errat com als vells navegants,
que van anomenar “Terra del Foc”
al més inhòspit, fred i distant
dels territoris.
Així també a mi m’han equivocat
les fogueres el teu esperit
que no eren senyals per a mi,
sinó per altres déus que em desconeixen.

 

 

 

Jo, que he sigut un arbre,
seré un alè.

Vent, entre les fulles
d’altres branques.

 

 

 

 

El Llibre dels Adéus

 

FRAGMENTS