Aquesta nit en que tota llum
S’omple de les aus de maig
I es fugida l’espera del temps.
Aquesta nit que és plena de bosc
intens
i navega esmaltada de veles
cegues,
porta dormint a coberta
ingenus buscadors
de sort.

Amb la set de perdudes albes,
garbellen la sorra de l’aire
cercant peixos d’or a ponent

 

 

La llum de la flama petita
no es veu en la claror del dia,
sinó en la foscor de la nit.                                    

 

            

Els desitjos són petits grans
de sal presoners d’una estàtua.                          

 

            

A la llum del pleniluni
les presons del cor
es tornen castells
màgics.                                                                       

 
            

 

 

Des del bes estrany de la lluna
a la paraula vana del riu,
tot conspira en la nit.

 

El món pinta els captius amb fulles
verdes i boscos florits.
Fa ballar amb la música de vals
les ombres i les llums
de la imaginació. Arriba
a creure en el sol i en el dia.
a creure que les passes de ball
són camí. Que la carícia és destí.
Tot conspira en la nit.

 

Onades d’alta herba ondulen
l’horitzó de plata.
La barca dels somnis travessa
la immensa planúria
del temps interior,
portada pern gregals
que vénen de l’origen del vent.



En aquesta hora tothom té el dret
a sentir que l’univers ha estat
creat només per a ell.
A sentir la passió desbocada.
A sentir l’ascens i la caiguda
del cor.

 

Sentir que tot és avui i demà.
Que l’aire no és tan sols un mirall.
Que la casa és un viatge.
Que la caiguda és un vol.
Tot conspira en la nit.

 

El concert dels lliris s’escriu
en les riberes solitàries
de l’amor, quan la companyia
és una atmosfera perduda
per mil·lenaris indrets
que no recordarà la Història.

 

Adormits en el cim exacte
de la matinada, humils
somriures de seda esvaeixen
les imatges i els noms,
les escales del foc
i el gel de la espera.

 

Cau per sempre la ferotge
i tendra nit i amb una íntima
pietat a les mans,
és hora d’embenar ferides,
de donar crosses a les flors
caigudes i de mirar ben lluny
per arribar a la vida.

 

El cel més blau és el més buit.
Com una processó de núvols
s’allunyen les veus de la llar,
se’n van les veus de la campana.
Com un totpoderós riu, llisquen
els somnis cap a un llac extens
i clar.
Una fonda despossessió
de somriure t’omple

amb amor les mans.                             

Les Aus de Maig

FRAGMENTS